Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

138 страница из 211

Què vol dir «dues coses absolutament distintes?» I, per què han de ser tan absolutament distintes? Quin és l’avantatge de disposar d’una langue separada «absolutament» de la parole individual? Si la part individual de llenguatge, la parole, no és la langue, aquesta pot arribar a ser l’objecte d’un cert comunisme lingüístic, allò que comparteixen tots els membres de la comunitat. En el pas del segle XIX al XX, aquest fet era fonamental perquè permetia que un territori políticament en construcció, un estat-nació naixent, disposés d’una única llengua compartida. D’això n’hem parlat abans. Però si els parlants només usen inevitablement el seu idiolecte, com carai hem de definir la langue compartida? Saussure ho explica així (CLG 1990: 51-52):

Entre tots els individus [...] s’establirà una mena de mitjana: tots reproduiran –no exactament, és clar, sinó aproximadament– els mateixos signes units als mateixos conceptes. [...] Si poguéssim abastar la suma de les imatges verbals emmagatzemades en tots els individus, tocaríem el vincle social que constitueix la langue. És un tresor dipositat per la pràctica de la parole en els subjectes que pertanyen a una mateixa comunitat, un sistema gramatical que existeix virtualment en tots els cervells d’un conjunt d’individus; perquè la llengua no es troba completa en un de sol, només existeix perfectament en la massa.