Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

140 страница из 211

La langue, certament, és una representació de la parole, però la separació entre l’una i l’altra és tan absoluta que aquella en principi només és una mera abstracció que, en conseqüència, no podem utilitzar per parlar. Aquesta impossibilitat és una conseqüència del fet que 1 ≠ I. Però una langue concebuda així no podia imposar-se a tota una comunitat pretesament nacional i per aquest motiu el Cours es proposa convertir-la en un objecte tangible. Ho afirma clarament: la langue esdevé tangible a través de l’escriptura, d’una banda, i de la gramàtica i el diccionari, de l’altra, perquè

l’escriptura [la] pot fixar en imatges convencionals, mentre que seria impossible fotografiar en tots els seus detalls els actes de la parole; [...] En la langue, al contrari, només hi ha la imatge acústica, i aquesta es pot traduir en una imatge visual constant. Perquè si deixem de banda la multitud de moviments necessaris per realitzar-la en la parole, cada imatge acústica només és, com veurem, la suma d’un nombre limitat d’elements o fonemes, susceptibles al seu torn de ser evocats per un nombre corresponent de signes en l’escriptura. És aquesta possibilitat de fixar les coses relatives a la langue la que fa que un diccionari i una gramàtica en puguin ser una representació fidel, ja que la langue és el dipòsit de les imatges acústiques, i l’escriptura la forma tangible d’aquestes imatges (CLG 1990: 53).