Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

150 страница из 211

A conseqüència d’aquests canvis, en els darrers trenta anys s’ha produït una nova diversitat en la qual els «immigrants estan permanentment implicats en el trasllat de llengües, cultures, normes i enllaços socials i simbòlics, amb els quals construeixen una identitat amb elements del territori de sortida i elements del territori d’acollida» (Kivisto i Faist 2010: 142). Una dada important: aquestes noves identitats –físiques, lingüístiques, gastronòmiques, d’estil de vida i de vestir, etc.– són més visibles que la diversitat històrica, dialectal o no, perquè són molt més distants de la identitat nacional prototípica que la diversitat històrica i, per tant, com que són més difícils d’amagar, han acabat qüestionant la ideologia homogeneïtzadora de l’estat que es veu incapaç, ara, de fer passar com igual allò que és visiblement diferent. És a dir, la distància entre els dialectes/llengües històrics i els dialectes/llengües nous és massa gran per poder-los fer passar com la mateixa cosa (no poden ser els uns dialectes dels altres). Aquest fet, de retruc, ha afavorit que augmentés la visibilitat de la vella diversitat que des de sempre hi havia hagut dins de la llengua pública: tant la que introdueixen els dialectes i els registres de la llengua estàndard oficial, en la terminologia clàssica, com la que prové d’aquells altres materials lingüístics independents de la llengua oficial que han continuat parlant-se a deter-minats espais d’interacció. És a dir: tant els dialectes que s’han pogut incloure dins la llengua estàndard com els dialectes que no s’hi poden incloure. En aquest sentit, podem dir que els canvis recents han ajudat a donar importància a uns materials territorials històrics que la ideologia de la llengua de l’estat havia aconseguit ocultar fins fa ben poc. Per això avui la diversitat lingüística de sempre sembla molt més gran. En realitat, però, només s’ha fet més visible.