Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

153 страница из 211

Una llengua sense parlants i sense lectes en contacte, que és on es produeixen el canvi i la variació (Beckner et al. 2009: 9, Blyte & Croft 2009), és una llengua morta, com el llatí actual (totalment estable). Però com que la lingüística moderna ha viscut obsessionada per disposar d’una llengua fàcil de descriure, ha tendit a oblidar-se dels parlants i dels seus problemes. Els parlants no viuen sols (ni solen parlar sols) i, per tant, els idiolectes, que són tots singulars i diferents, tan bon punt entren en un procés d’interacció, per petita que sigui, comencen a integrar-se en una escala superior en la qual augmenta la convergència: d’un jo i un tu inicials, es passa, com a mínim, a un nosaltres, i, finalment, a un hom impersonal (Agresti 2005: 53-77). La interacció és un procés que duu d’un espai desordenat, poblat per un conjunt de lectes diferents els uns dels altres, tot i que regulars internament (i remarco que, quan parlo de desordenat, em refereixo a l’espai i no pas a cadascun dels lectes), a una progressiva i relativa similitud lectal. Les entitats que interactuen a un mateix nivell canvien en entrar en contacte i originen, a través de la convergència, una nova entitat d’un nivell superior. Aquesta convergència es basa en l’ús i, doncs, en la interacció, on es posen el contacte dos o més lectes. «En la llengua, les estructures lingüístiques –sons, paraules i construccions– es repliquen cada vegada que obrim la boca; és a dir, la replicació i la variació es produeixen quan s’utilitza la llengua per aconseguir accions conjuntes entre els éssers humans d’una mateixa comunitat» (Beckner et al. 2009: 9). Però és evident que la interacció es pot produir entre individus sense cap mena de preeminència de l’un sobre l’altre, i en aquest cas el canvi reflecteix estrictament l’estructura de la xarxa que delimita l’espai de comunicació, o pot produir-se entre individus que tenen un pes i un prestigi diferents i, aleshores, el canvi és esbiaixat. Però en tot cas, sempre és el contacte entre lectes allò que provoca el canvi i la convergència.