Читать книгу Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando онлайн

119 страница из 211

– La llarga marxa cap a la creació d’una autoritat o institució normativa valenciana, des del segle XIX, amb la proposta de Llombart, la negativa de Llorente o Alcover, la creació del Centre de Cultura Valenciana –hui RACV–, la proposta de Llorente Falcó l’any 1930 de crear una Acadèmia de la llengua catalana a Barcelona amb representació proporcional d’acadèmics de cada territori –idea ben vista i proposada pel mateix Ferrando, abans de la creació de l’AVL (2001)–, la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (1937), i modernament l’Institut de Filologia Valenciana (1978) de Sanchis –hui IIFV–, del Consell Valencià de Cultura (1985) i el mateix iec a partir de l’entrada de Sanchis i Moll l’any 1962.

– Les contradiccions de la codificació fabriana en relació al País Valencià, ja que les seues recomanacions als valencians semblen contradir tot el seu programa de codificació monocèntrica del català modern, perquè postulava una tasca de depuració autònoma per a cada una de les tres grans regions, amb l’esperança d’un retrobament futur. En efecte, difícil problema l’aplicació del model de normativització de Fabra, que separà, buscant l’èxit i l’arrelament, el català escrit basat en el barceloní de l’oral de les altres regions, especialment del valencià i nord-occidental; parlar barceloní que considerava més modern, més genuí fonèticament, més regular morfològicament i més separat del castellà. Fabra salvà esta situació després d’estudiar els obstacles a què s’enfrontava (trossejament administratiu del territori, absència d’una consciència lingüística unitària i diferent evolució de la llengua (p. 147), reconeixent un cert grau d’autonomia, especialment en la morfologia i el lèxic a les altres va rietats, sobretot al valencià, demanant als valencians que emprengueren una forta depuració de l’idioma, basant-se en la llengua del segle XV sense preocupar-se d’acostar-se al català (pp. 68-69), ja que per a evitar un divorci massa gros entre llengua parlada i escrita fora del Principat calia reconéixer un cert grau de polimorfisme en la normativa. Com diu Ferrando, «el problema era fixar-ne els límits» (p. 143). I afig (p. 378):