Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

6 страница из 100

6.4 Ornitonímia

6.5 Ictionímia

6.6 Amfibis, rèptils i mamífers

7. Localismes

CONCLUSIONS

BIBLIOGRAFIA

ANNEX. Atles lingüístic dels parlars valencians

INTRODUCCIÓ

L’objectiu central d’aquesta recerca és descriure de la manera més detallada possible la variació lingüística que presenta el català al País Valencià, especialment la que es dona en els parlants adults de més edat. La dialectologia, doncs, ens donarà les pautes primordials per a poder dur avant el treball que vos disposeu a llegir. Contemplarem cara a cara els sons, els morfemes, les paraules i l’orde en què els parlants les disposen en aquest territori allargassat que s’estén entre el riu Sénia i el riu Segura. Explicarem les raons bàsiques que justifiquen la fesomia de la llengua que s’hi parla i tractarem d’agrupar la variació segons els trets que es despleguen en l’anomenat estat dialectal rebut dels valencians (Badia, 1976: 272-273).

Potser una de les fites més rellevants que volem aconseguir amb tot plegat –i qui sap si la gran aportació de la dialectologia– és fer prendre consciència que els fenòmens lingüístics canvien de manera no discreta, això és, que muden gradualment i sense canvis abruptes. Aquest treball ho palesarà a bastament. A més a més, aquestes dades que ací aportem re velaran que la divisió dialectal no entén del tot de qüestions sociopolítiques i, doncs, no estableix fronteres amb la resta de territoris on es parla català. Els fenòmens lingüístics no es frenen en la divisió política de les comunitats autònomes o els estats. Les paraules, els sons o els morfemes travessen les fronteres polítiques sense pudor; apareixen, desapareixen i reapareixen al País Valencià, a Catalunya, a les Balears, a l’Aragó, al Rosselló o a l’Alguer. I farà goig comprovar amb dades novelles que, com deia Joan Veny (1978: 11) al seu magnífic treball de referència, Els parlars catalans, la dialectologia conrea amb fermesa «el sentiment d’unitat de la llengua, que persisteix malgrat les porfidioses fal·làcies dels que contra la ciència i la història s’entesten a dividir el que és un sol cos». Així serà com conclourem que el valencià és una denominació que no es fonamenta en cap tret lingüístic. No hi ha cap paraula, cap so, cap morfema o cap construcció que siguen només valencians i que alhora abracen tot el valencià. Les fronteres sí que es mostraran, per contra, estrictes i abruptes amb el castellà veí, malgrat que també prendrem consciència que són molt més permeables del que podria semblar, a banda i banda de la fita entre llengües.