Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

8 страница из 100

Una societat que manté la seua llengua en una situació precària –podria ser el cas de la valenciana–, és segur que es caracteritza de manera generalitzada per una escassa voluntat per utilitzar-la. Si ens circumscrivim a l’àmbit col·loquial, es pot percebre, per exemple, com la llengua s’esvaeix de les converses amb coneguts castellanoparlants, encara que l’entenguen; és quasi impossible sentir-la parlar amb els desconeguts; o, fins i tot, pot deixar-se de costat parlant amb els fills. Aquesta manca de voluntat respon, alhora, a la falta de valoració i estima, encara que tampoc no podem deixar de banda la incidència que hi tenen els atacs als parlants que decideixen usar la seua llengua en tots els àmbits d’ús valencians. No podem entrar ara a discutir les raons, al·lògenes i endògenes, que van construir aquesta actitud perniciosa; però si volem contribuir a esborrar-la de la ment de qui la posseïsca –molts més dels que voldríem en aquesta terra–, cal revertir el prejudici central que la manté. Aquest prejudici queda definit amb expressions com ara «la meua llengua no és (prou) digna», «no és (prou) important», «no és (prou) útil», «no és (prou) bonica», «no és (prou) bona». Malauradament, les hem sentides sovint al llarg del país.