Читать книгу Mercados del lujo, mercados del arte. El gusto de las elites mediterráneas en los siglos CIV y XV онлайн

133 страница из 265

La segona consideració que s’ha de tenir en compte és referida a la possibilitat d’accés a coneixements similars. A través de les activitats mercantils que unien el comerç mallorquí amb Pisa, Gènova i Venècia –suficientment estudiades per insistir en la qüestió–i també a través dels estudis que els futurs juristes cursaven a Bolonya, Pisa, Florència i Pàdua,ssss1 aquests sectors tingueren accés directe al que es feia en l’àmbit italià. Cal recordar, d’altra banda, que la font italiana havia estat fonamental durant el segle XIV per a la pintura local a partir de les promocions de Jaume III, del bisbe Berenguer Batle i també, amb tota probabilitat, dels vincles matrimonials establerts per la monarquia del regne privatiu amb el regne dels Anjou a Nàpols, relacions que pogueren projectar-se en importacions artístiques molt significatives en el patrimoni de pintura gòtica de Mallorca.ssss1

Aquest gust per l’art italià es perllongà en el temps a l’àrea de la retaulística. Cal dir, a més, encara que queda fora dels objectius d’aquest estudi, que també actuà en el camp dels llibres miniats i més tard en el llibre imprès. Sobre aquest tema, des de mitjan segle XV destaca l’especial freqüència amb què apareixen referències a Itàlia en els conjunts pertanyents a llibreries privades: disset procedents de Toscana, dotze llibres romans, dos pisans i dos venecians. En total, trenta-quatre referències a llibres italians enfront de sis de flamencs, quatre de castellans i altres quatre esments a llibres d’origen francès.ssss1