Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн
3 страница из 67
La literatura és una forma de coneixement que es caracteritza, precisament, per canviar constantment la perspectiva, per desplaçar-la dels grans enunciats descriptius i explicatius als petits relats que assenyalen els aspectes aparentment insignificants en la història, però que, sense la seva ajustada descripció, la complexitat i densitat de la història resultaria incomprensible. El domini de la literatura no implica la dominació; és un àmbit i, com a àmbit, ha de ser habitable; sobretot en silenci. Tot al contrari que la Història.
Amb aquest canvi de perspectiva, la literatura permet la descripció dels aspectes invisibles dels llocs, aquells que només a través del testimoniatge autobiogràfic, desenvolupat en forma de literatura, permeten parlar d’un únic lloc com a espai de la memòria i de la història. Cal entendre, en aquest punt, que un lloc històric es donaria allà on la cruïlla d’esdeveniments individuals i col·lectius ha deixat una traça de sentit que roman, espacialment, com a memòria, desafiant la història i establint-se com a frontera entre èpoques històriques, la qual cosa es concreta, entre d’altres formes possibles, com la necessitat que aquests llocs siguin conservats i respectats com a testimoniatge material i col·lectiu de tots els testimoniatges personals que en determinen la significació. Cal, doncs, fer possible que un lloc històric pugui ser –pugui no deixar de ser-ho, mai– també, un lloc de memòria. La transformació d’un lloc en lloc de la memòria estaria determinada pel fet que, des de la perspectiva històrica, aquests llocs esdevenen una cruïlla de la relació entre passat i present, però que aquesta cruïlla exigeix una tensa i profunda reflexió sobre el que significa rememorar i relatar el passat, més enllà dels fets; no serveixen quatre consignes banals repetides de manera instrumental per a parlar-ne. El seu sentit inesgotable constitueix l’eix de l’ètica de les èpoques, entenent per ètica de les èpoques la manera com un determinat moment és reconegut a través dels imperatius categòrics que emanen dels seus esdeveniments i dels seus fets, i que sustentaran la possibilitat d’un futur digne per a la societat, un futur que ha comprès –i comprèn– el seu passat.