Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

6 страница из 67

En suma: l’espai és un lloc practicat.ssss1

La qual cosa implica, ineludiblement, que tot espai és antropològic, existencial, per més que les determinacions geomètriques vulguin insistir en la seva condició de lloc, atès que, en cada lloc «hi ha tants espais com experiències espacials diferents», tal com De Certeau recull de Merleau-Ponty.ssss1 De fet, és la idea de relat el que li permet incidir en la condició infinita d’aquesta transformació, ja que «els relats efectuen un treball que, de manera incessant, transforma els llocs en espais o els espais en llocs. Els relats organitzen els jocs de relacions canviants, que mantenen els uns amb els altres. Aquests jocs són innombrables, dins un ventall que va de la instal·lació d’un ordre immòbil i gairebé mineral (res no es mou, tret del discurs mateix, que com un tràveling recorre la panoràmica) fins a la successivitat accelerada de les accions multiplicadores d’espais».ssss1 Certament, el concepte de joc implica una categoria de repertori que podria pensar-se finita, però la condició infinita de la narració permet pensar que aquesta aparent limitació no n’és. Més aviat remet al fet que entre tots els relats d’espai s’estableix una relació dialògica que continuarà obrint incessantment els llocs, fins i tot a partir del relat d’un ordre immòbil, que continua sent diegesi mimètica pragmàtica el significat de la qual es constitueix alhora que s’hi constata l’ordre immòbil que instaura en la realitat –però no en l’escrit. Potser caldria enquadrar aquestes reflexions de De Certeau en un gest més ampli que abasti totes les possibilitats del llenguatge. Però també totes les possibilitats de la història.