Читать книгу El far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral dels espais онлайн

4 страница из 67

Però un lloc de la memòria podria desenvolupar-se de manera inversa, i no menys necessària, a la proposada per Nora, perquè la relació entre passat i present registri aquesta ètica de les èpoques. No té per què ser un lloc històric prèviament identificable, no resulta necessàriament nítida la seva condició de fita o de cruïlla; en realitat, ni tan sols és imprescindible que representin un escenari col·lectiu on les traces dels fets hagin quedat més o menys marcades, on els esdeveniments es palesin a cada racó. És cert que poden complir aquestes condicions, però no en són requisit. Basta que un sol individu hagi viscut una transformació del sentit d’una època en un espai quotidià perquè aquest canvi d’època s’inscrigui en aquell lloc. Però, com que res no evidenciarà, en la materialitat d’aquest lloc, aquesta transformació, és el relat que se’n pugui fer el que marcarà discursivament les empremtes que faran d’aquest lloc de la memòria un lloc històric. Si bé és cert que aquesta dialèctica estalvia als llocs de la memòria el setge de la museïtzació o la monumentalització –tot i que no sempre–, d’altra banda la invisibilitat material de les empremtes en determina una desaparició discursiva que no pot ser considerada com a pèrdua, perquè no tenen una presència prèvia en el discurs, però que és irreparable en la imminència de la destrucció en l’oblit. Destruir en l’oblit significa permetre que un indret pugui desaparèixer sense que ningú se n’adoni. Hi ha una fragilitat, una feblesa dels llocs de la memòria que requereix que la seva força vingui de les paraules amb què són assenyalats i descrits. L’espai de la memòria és constituït, alhora, pel lloc i la paraula.