Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

5 страница из 62

26 de febrer de 2017

INTRODUCCIÓ

El País Valencià és massa llarg i divers per poder reduir a un comú denominador l’evolució urbana de les seues viles i ciutats. N’hi ha d’origen romà —o ibèric—, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat...

Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental, s’oposa a la natura —el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació— o s’hi adapta? Per què allò quadrat, hipodàmic, ha de ser millor que el concèntric o radial? No hi ha raons geomètriques en l’adaptació a les isohipses? Pensem en la generació de cons.

L’ordre racional, la línia recta i la intersecció dels 90º s’ha imposat a la mentalitat occidental que, de tant en tant, es deleix per immergir-se —escapar-se— a la natura que amb prou feines mostra rectes (ni línies, ni angles). Siga clàssica —hipodàmica o romana—, renaixentista o il·lustrada, no podem menystenir la imposició de la geometria euclidiana que identifiquem sovint amb la planificació. Aquesta planificació implica un poder (reial, senyorial, econòmic, polític...) que no exclou, sobretot a l’execució secular, l’espontaneïtat i la distorsió. Per aquest motiu trobem tants carrers estrets, torts i lletjos en nuclis pobres i rics. L’autoritat del planificador podia esvair-se o no arribar a l’eficàcia.