Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

6 страница из 62

En aquest llibre no parlaré de ciutats romanes ni islàmiques o andalusines, sinó de viles, pobles o llogarets medievals en un assaig de morfogènesi —soc geo- morfòleg professionalment— sempre dependent de la informació arxivística, arqueològica o bibliogràfica.ssss1

La primera aproximació a la morfologia dels plànols, camí seguit en aquest estudi, correspon a l’estadístic i antropòleg August Meitzen (1895), preocupat per la dicotomia cèltics/eslaus en els assentaments de la gran Alemanya; de pas va assajar una tipologia de Haufendorf, Rundling, Waldhufendorf, llogaret caminer, etc. Un historiador de l’art, Pierre Lavedan (1926), de més a més d’un llibret titulat Qu’est-que c’est l’urbanisme,ssss1 va publicar el mateix any a L’histoire de l’urbanisme, I, un assaig de classificació de les viles medievals en tres tipus: a) antigues, b) viles d’accessió (a recer d’un castell o monestir, espontànies) i c) de nova planta, sense lligar el plànol amb l’origen. Al capdavall preferia oposar ciutats noves (espontànies, bastides o d’altres) a les antigues (romanes). Quant a la morfologia o geometria, classificava els plànols en a) radiocèntrics, b) regulars espontanis (un camí, un riu...) i c) en escaquer, com les bastides. Tot i que invocava sovint la «llei de persistència del plànol» —el propietari tendeix a reconstruir sobre el mateix solar—, no solia tenir gaire en compte el parcel·lari. Els italians C. Aymonino, A. Rossi i G. F. Caniggia (1950-1980) ho veieren des d’un punt de vista arquitectònic.