Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн
7 страница из 62
Els geògrafs penetraren en el tema, especialment des de l’angle evolutiu, de la fi del segle XIX ençà, sobretot a l’Europa central. Entorn de l’any 1920, Gustaf Kosinna introduïa la Siedlungsarchäologie que seria la precursora de l’arqueologia del paisatge de final de segle. El renovellament metodològic va tenir com a capdavanter el geògraf alemany,ssss1 establert a la Gran Bretanya, M. R. G. Conzen (1960) amb l’estudi de la petita ciutat d’Alnwick sobre una bona planimetria detallada on va esbrinar, comptant amb el carreram, les illetes de cases o parcel·les i l’espai edificat de cada trast, els plans units i, sobre ells, les fases d’evolució a base de l’anàlisi dinàmica, cercant-ne les costures (seams). L’historiador i arqueòleg —doblat de geògraf— M. Beresford (1967) tractava de les viles noves medievals angleses, gal·leses i aquitanes. D’aleshores ençà, els historiadors varen aplicar l’ortogonalitat i la metrologia al domini agrari, especialment als espais centuriats (Rosselló, 1974) amb una gran floració de recerques entre 1957 i 1971, basades en l’auge de la teledetecció. Els medievalistes seguien Lavedan i privilegiaren els plànols regulars, els castells, les viles eclesiàstiques i senyorials (Gauthiez-Zadora-Rey-Galinié, 2003). A les acaballes del segle XX, els medievalistes insisteixen en l’incastellamento, mentre que el geògraf B. K. Roberts (1987) repassa les viles angleses al si de l’arqueologia del paisatge, propugnada per M. Aston. La geoarqueologia havia estat introduïda per Karl W. Butzer (1982) com a aproximació ecològica a la prehistòria, aplicable a l’edat mitjana.