Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

10 страница из 62

El relleu

Eminència i domini tenen la mateixa etimologia. I el domini visual pot esdevenir estratègic com sabien bé els nostres antecessors ibers, andalusins i medievals. Alcoi —un cop abandonat el Castellar— vigila des d’unes timbes que depassen els 40 m de salt l’interfluvi del Riquer i Molinar i el camí que cal travessar per una contrada prou accidentada. A l’altre cap del país, Traiguera ocupa un tossal allargassat SW-NE que domina des de 20 m més amunt la vall veïna i el venerable camí. La Pobleta d’Alcolea s’ubica en un tossal estratègic, a la mateixa alçària relativa, ben prop de la frontera aragonesa. El nucli ovalat de Càlig s’aproxima a la isohipsa de 120 m i Bell-lloc té una església fortificada que s’ensenyoreix del cim (323 m s.n.m.) del tossal del poble. La topografia mana i disposa a Montfort, el cim del qual —cal no oblidar la semàntica— és ocupat ara per una església i abans era un castell.

Els exemples, evocats a l’atzar d’entre molts més, es decanten per una altra vila minúscula, Orpesa, que entre marjals malsanes, camí meridià litoral i plana conreable, va escollir un aflorament rocallós únic per vigilar i defensar. A les planes la defensa esdevé difícil; no sols la dels invasors o rapinyaires, sinó de les aigües desbordades. Qualsevol alter —de metres escassos— marca la posició de les viles fluvials. Carlet s’empara d’una mota de la rambla d’Algemesí; Carcaixent malda per defugir les revingudes del Xúquer. Relleu i rostària no són sempre favorables quan els eixamples urbans esdevenen massa extensos...