Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн
8 страница из 62
En el canvi de segle, l’arqueogeògraf Gérard Chouquer insistiria, més que en la «persistència del plànol» de Lavedan, en la «transmissió de les formes» que poden reviure (ucronia), repetir-se (isotopia) o desplaçar-se en paral·lel (isoclínia). De la línia o del punt —detectats arqueològicament— hom passa a l’espai: els cadastres antics no són més que una forma. No hi ha una connexió directa entre la designació (vilanova, burg, pobla) i la morfologia urbana, ni tampoc entre l’acta de fundació o carta de poblament i la regularitat del plànol.
La planificació rau a «l’ordre geomètric provinent d’una intervenció voluntària», no fàcil de discernir a causa de les imposicions topogràfiques, les romanalles anteriors, el cadastre rural. La voluntarietat pot ser més decisiva que la regularitat, mediatitzada sempre per les intervencions espontànies (Gauthiez-Za-dora-Rey-Galinié, 2003). La proliferació d’eixamples ortogonals al Languedoc durant els segles XIII-XV, assenyalada per Jean-Loup Abbé (2003), dirigida pels templers i hospitalers, suggereix un cert paral·lelisme al nostre Maestrat.