Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

12 страница из 62

L’aigua, la riba marina i el regadiu

Una cosa és l’aigua salada, que comporta possibilitats de camí lliure i també de perills, i l’altra, l’aigua dolça, cavallera, que per a nosaltres els valencians ha estat signe de prosperitat. Del litoral, hom en fugia, llevat dels graus i embarcadors estabilitzats que calia fortificar com als casos de Vinaròs, Benicarló o la Vila Joiosa. Els ports de Peníscola, Dénia i Alacant eren heretats dels andalusins. Les albuferes i aiguamolls litorals amb el seu seguici de paludisme endèmic eren repulsius.

L’accés naval, malgrat que les infraestructures portuàries totes són contemporànies, és la clau del naixement de Vinaròs i Benicarló per on els frares templers-montesians exportaven el seu producte principal, el vi. Cullera no s’explica sense l’accés fluviomarí que obligà a fortificar-la. No cal que emfatitzem el port d’Alacant, sobretot a l’última etapa del nostre estudi: sense el comerç internacional no era res.

De les viles que ixen en aquest llibre, n’hi ha moltes que tenen la seua justificació en el regadiu, més o menys arrelat a la cultura islàmica o incrementat a partir de la conquesta jaumina. Un sistema de regadiu quasi mil·lenari, derivat del Millars, ocupa el con al·luvial del mateix riu i el ventall del riu Sec de Borriol. Almassora, Vila-real i Nules se situen al con al·luvial i Castelló als escampalls del riu Sec. Quatre séquies Majors encanalen l’aigua de l’esquerra (Castelló i Almassora) i de la dreta del riu (Vila-real i Nules). Hi ha séquies andalusines com la Major de Castelló i d’altres medievals com el Sequiol que entrava a la vila. La planificació de Vila-real va ser més tost agrària que no urbana: la xarxa de séquies, replantejades entre el 1271 i el 1273, determinaren el traçat de la vila. La séquia Major del Tres-cents toca la murada de Nules, poble que resta per damunt del regadiu per no balafiar-ne l’espai. No és casual que les viles ortogonals hi destaquen.