Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

17 страница из 62

Les terres valencianes formen un país malplà que algú va definir com «una façana mediterrània recolzada a les muntanyes» (López Gómez, 1977), però les ciutats i viles de l’orla litoral —les del regadiu més que les del secà— han prosperat amb prou diferència respecte a les de l’interior. Tot és relatiu, tanmateix: un alteró en una gran plana serveix per congriar un nucli; un penyal erecte sobre l’horitzontal suporta un castell; les febres palúdiques forcen una llunyania de costes baixes... Les fosses de les zones accidentades han canalitzat camins les cruïlles dels quals justifiquen nuclis d’intercanvi.

2. ELS CAMINS CARRETERS DEL PAÍS VALENCIÀ. La xarxa apta per a vehicles de roda segons el Reportorio del traginer valencià Pere J. Villuga (1543). Els nuclis estudiats en aquest llibre són representats amb un cercle massís; els cercles buits són ciutats de referència.

A les planes al·luvials una modesta esquena entre séquies —carrer d’Amunt—justifica l’aglomeració d’Almassora. El mateix s’esdevé a Gandia en una terrassa del riu immediat, entre dues séquies que en deriven. El nucli primigeni de Manises, pendent de la séquia per a la indústria ceràmica, ocupà la punta elevada (cenyida per la isohipsa de 50 m) on el Barranquet conflueix amb el Guadalaviar.