Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

13 страница из 62

A l’àmbit del vell Guadalaviar —ara Túria—, la Pobla de Vallbona (un «poble castell») frueix de la séquia Primera i la del Campés que en delimiten la planta urbana. Manises, una alqueria islàmica reconvertida el 1237, emprava la séquia de Quart més per a la manufactura terrissera que per al regadiu. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent no té justificació sense l’horta d’abans de la citricultura. Una séquia derivada del riu Vernissa, afluent del d’Alcoi, va condicionar l’alqueria prejaumina i la fundació de Gandia. El Forcall, confluència del Bergantes i del Calders, disposa d’un regadiu interessant, no gaire estudiat, però el vell nucli conté un carrer de la Font. En un extrem del país, Cocentaina cristiana va nàixer sobre un regadiu andalusí; a l’altre, Sant Mateu sospite que era una horta islàmica mantinguda des de la Suda precristiana.

L’interessant poble de Catí disposava de dues fonts, la Vella i la Nova, amb els abeuradors respectius per a la seua opulent ramaderia. Traiguera va cercar l’aigua de la font que, anys a venir, es diria de Sant Vicent, a la part de tramuntana de la vila. Sant Mateu, l’altre gran nucli del Maestrat medieval, fruïa des del segle XIII de dos o tres ullals canalitzats. La pobla de Nules, planificada a escaire, tot i que la séquia la tocava per llebeig, va plantejar de bell antuvi uns pous públics distribuïts per barris. Quelcom de semblant s’esdevingué amb els pous i cisternes d’Almenara, on no arribaven les séquies. Basses per abeurar el bestiar, en trobem a Cinctorres, Vistabella, Traiguera, etc.