Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

56 страница из 62

Els rètols «oficials» dels carrers no corresponen en tots els casos a la designació popular, que sempre que hem pogut hem maldat per recuperar. Entre els més generalitzats, hom troba els carrers Major, del Forn, Empedrat, de la Senyoria, de la Cort o de les Corts, de l’Església, de l’Abadia (Rectoria), els Quatre Cantons, Cap de Vila, Sòl de Vila... He comentat en un altre lloc la trilogia de carrers d’Amunt, d’Enmig i d’Avall (a Castelló manca el d’Avall) i el genèric pla que sovint substitueix la plaça (sobretot al Maestrat). Amb relació a les murades, són notables el Remur (Bell-lloc) i Darremur (Almassora). El nou/vell, nova/vella ha estat mencionat a les pobles (Rosselló, 2016); hi ha una plaça Nova a Castelló que data de 1570... El carrer de la Dula (Almenara, Castelló i Catí) fa referència a un terme ramader, com el Comú (‘dels porcs’, a la mateixa Almenara).

Els sants no han contribuït precisament a facilitar-me la tasca. L’oportunista imposició de diversos santorals fa que siga difícil trobar un poble sense el carrer de Sant Antoni, Sant Joan o Santa Maria, i no parlem d’altres sants de moda o proposats per ordes religiosos o rectors concrets. Quan comença a ser regulada la nomenclatura del viari urbà, hi ha una etapa hagiogràfica, més o menys el segle XVIII; una d’«espanyola» pseudoculta (personatges històrics més aviat carpetovetònics) i una tercera de «glòries locals». Si ho ajuntem amb els canvis polítics (segles XIX-XX), el resultat sol ser deplorable: la tradició se’n ressent.