Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

55 страница из 62

Com era d’esperar —és la tònica d’un país ocupat culturalment set o vuit segles—, una tercera part dels topònims són aràbics. N’hi ha tretze més o menys admesos pels autors: Alcoi (àr. Alqûy), la Pobleta d’Alcolea (< al-qulaica, segons Coromines; algú l’ha interpretat com ‘el fortí’); Almassora (< al-manṣûra; el significat no n’és clar); Almenara (< al-manâra, ‘la talaia’); Beneixama (< bani-Šâ^cma?, tribal); Beniarrés, un altre clànic; Benicarló (< banî Gazlûn); Benissa (< banî-^cÎsa, ‘els fills de Jesús’); Manises, no interpetat; Olocau (< al-^cuqab?); Zucaina (< assukayna); Vinaròs (< abîn al-^cArûs) i les Coves de Vinromà (< abîn ar-rumman).

La dotzena de topònims catalans fan un altre terç del total. Hi comptem quatre noms que volen magnificar el paisatge: el Bellestar, Bell-lloc, la Pobla de Vallbona i Vistabella. N’hi ha tres que esmenten la fortificació: Castelló de la Plana, Cinctorres i Montfort, i dos que es refereixen a aspectes geomòrfics o vegetals: el Forcall i la Salzadella. Queden Sant Mateu, Teulada (tal vegada Taulada < TABULATA) i Vila-real que són ben transparents.