Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

54 страница из 62

El toc dels casals és una mica aleatori encara que sempre tinga un component socioeconòmic com hem vist a Sant Mateu, Catí i Castelló. On no ho podíem esperar, a Vistabella, trobem diversos grans casals al carrer de Jesús i del Forn Vell i, més avall, al carrer del Mur. En una pobla pobra com la de Vallbona hi ha la Casa Gran (ara Museu Etnològic), edifici que el segle XIX tenia més d’un miler de metres quadrats, i la casa del Delme del carrer Major on es cobraven les rendes del monestir de Portaceli. El cas de Benissa sobta si no es coneix que era la residència d’una «aristocràcia» terratinent i mercadera que des del segle XVI aconseguí l’hegemonia de les quatre baronies, una petita capital.

La toponímia

Dels quaranta noms que serveixen per retolar les nostres viles o els llogarets ací estudiats, en podem fer una classificació, atesa la seua etimologia, que es resumeix al següent quadre:

A la categoria de prellatins cal afegir-hi tots els inexplicats que són Alacant, Carlet, Elda, Gandia (que podria ser grec importat pels bizantins) i Orpesa. Només n’hi ha quatre de llatins perquè considerem com a tals els que han romàs gairebé fossilitzats: Carcaixén(t) de CARCASSIUS; Dénia de DIANIUM; Traiguera de TRITICARIA i Nules, procedent d’AD NOVULAS, que fàcilment podrien passar per catalans. Els romànics precatalans, que sovint són designats com a «mossàrabs», representen una evolució més avançada dels llatins originaris. En tenim sis més o menys apodíctics: Càlig, Catí, Cocentaina, Cullera, Pego (< PAGUS o PELAGUS) i un de més discutible, Sorita.