Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

43 страница из 139

ssss1 Eduardo González Calleja: «La represión estatal…», p. 9.

ssss1 El Mundo, 5-12-1999.

2. LA DEMOCRÀCIA ES GUANYÀ AL CARRER. LES VÍCTIMES A LES MANIFESTACIONS

El dret a manifestar-se, en les seves diverses vessants, és un apartat fonamental de les llibertats col·lectives que es poden exercir en un estat de dret. De forma contrària i òbvia, és una de les mostres d’oposició més perseguides i objecte d’una repressió més contundent per part dels règims dictatorials. Com a resultat dels canvis econòmics, socials i generacionals que experimentà la societat espanyola al llarg dels anys seixanta del segle passat, aquesta va començar a ser una mostra del descontentament dels sectors més dinàmics de la societat, especialment el dels obrers i el dels estudiants, contra el règim. El desarrollismo comportà uns clars avenços econòmics, amb els consubstancials canvis socials en paral·lel, davant dels quals la dictadura no disposava de cap agenda. No hi havia cap disposició a donar resposta a les inquietuds d’una part significativa de la societat, que es trobava immersa en un procés de profunds canvis, en un termini relativament curt. Així, la societat va esdevenir més conflictiva i el règim va haver de fer front a nous reptes. Com per exemple la proliferació de manifestacions, sempre prohibides i reprimides, com a mostra de l’esmentat dissentiment. No és casualitat que fos precisament el 1969 quan es creessin les Compañías de Reserva General (CRG), en el marc de la Policia Armada, amb un objectiu molt clar i específic: reprimir les mobilitzacions al carrer de les ciutats espanyoles, on es concentrava la més alta conflictivitat i era on aquell cos policial exercia les competències d’ordre públic.¹