Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
46 страница из 139
Un cop desaparegut el dictador, no s’esgotà el franquisme. I un dels apartats on la seva perpetuació fou més evident i tingué algunes de les conseqüències més greus, fou en el terreny policial. Tal com assenyala un antic oficial de les forces antiavalots,
La Guardia Civil y la Policía Armada llegaron a la democracia sin convicciones democráticas, identificados sus componentes, como sus mandos, con el régimen de Franco. […], aunque la disciplina jugó a favor de la democracia, se dieron comportamientos, generalmente aislados, que causaron un gran daño al proceso democratizador del país.4
A més, els anhels de canvi que de forma transversal s’estenien en la societat, en clara discordança amb la línia marcada pel govern Arias-Fraga, es traduirien en un increment exponencial de les mobilitzacions, i, conseqüentment, de la repressió.5 Així, el 24 de febrer de 1976 arribava la primera víctima en una mobilització laboral, en la persona del jove treballador del ram del calçat Teófilo del Valle Pérez, de 20 anys, a la localitat alacantina d’Elda. Fou «el primer mort de la monarquia». Tot seguit, el carrer esdevingué un escenari axial en el procés de la Transició, que tot just estava fent els seus primers passos. El governador civil de Barcelona en aquell moment, Salvador Sánchez-Terán, no s’està d’assenyalar a les seves memòries que «La primera batalla de la Transición se da en la calle».6 Aquesta reflexió la va poder fer quan, pocs dies després d’haver pres possessió del càrrec, va haver de fer front a les manifestacions més importants que tenien lloc a Catalunya des del final de la guerra civil: les que es van produir els diumenges 1 i 8 de febrer, i que Le Monde qualificaria com «Le defi catalan» [El desafiament català].7 Per la seva banda, Mundo Diario, feia referència a l’increment de manifestacions al país en aquest 1976, com l’any «en que resurgió la Cataluña real».8 Només en aquest àmbit geogràfic hem comptabilitzat, des del desembre de 1975 fins el març de 1980, quan se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en aquesta nova etapa democràtica, 877 manifestacions de més d’un miler de participants. Si intentem extrapolar aquesta xifra al total de mobilitzacions, incloent-hi les que no arribaven a un miler de participants, assoliríem una xifra propera als tres milers, és a dir, cinquanta-cinc cada mes.9