Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

44 страница из 139

Aquesta major capacitat de mobilització no posà en perill l’estabilitat del règim, tal com hem explicitat en el capítol anterior, però sí que és cert que la creixent presència al carrer de les forces de l’oposició de forma sostinguda i continuada, esdevingué un element fonamental per a forçar els antics franquistes, ara transvestits de demòcrates, perquè avançaren en les reformes molt més enllà del que es plantejaven quan el canvi es trobava a les beceroles. Segons el nostre criteri, és evident que sense mobilitzacions no s’aconsegueixen canvis polítics. I seguint Josep Fontana, convenim que «les mobilitzacions obligaren els hereus del franquisme a pactar», circumstància que ens permet afirmar, tal com han assenyalat Nicolás Sartorius i Alberto Sabio que «La dictadura murió en la calle».²

Com a resultat d’aquests aspectes, no ens ha de resultar estrany que la major mobilització a partir de les darreries del franquisme, anés acompanyada de forma paral·lela d’un reguitzell de morts, atès que la repressió era l’únic instrument que estaven disposats a emprar les autoritats, per donar resposta al repte que els plantejaven els opositors. Les víctimes eren la conseqüència de la repressió que practicava la policia a les manifestacions, concentracions i en qualsevol altre tipus de protesta i reivindicació en general. Entre 1969 i 1975 hem localitzat catorze víctimes d’aquestes característiques arreu de l’Estat. Dues d’elles perderen la vida a Catalunya. Tots ells van morir per l’impacte d’una bala, un tipus de munició que, formalment, no s’hauria d’emprar en actuacions en aquest àmbit. L’ús d’aquestes és alhora una mala praxi policial i una manca de professionalitat dels cossos encarregats de gestionar la conflictivitat al carrer. Es tractaria d’una propensió exagerada dels policies a emprar la brutalitat, ara en forma d’arma de foc, durant les seves actuacions. Uns aspectes aquests que no ens han de cridar excessivament l’atenció, atès que malgrat l’esmentada creació de les CRG, la pauta que seguia la policia franquista a l’hora de fer front a les mobilitzacions es basava més en la topada frontal amb els protestataris, emprant-hi una brutalitat indiscriminada per a dissoldre els manifestants, que en unes pràctiques específiques per fer front a aquests tipus d’esdeveniments.