Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
45 страница из 139
Es tractava d’una policia mal entrenada, deficitàriament equipada i amb uns comandaments que procedien de l’exèrcit, completament aliens a qualsevol tipus de formació de caire pròpiament policial. Els esmentats trets que provocaren les víctimes mortals foren disparats en nou ocasions per la Policia Armada, tres per la Guàrdia Civil i en dues ocasions per membres de la BPS del Cos General de Policia. Les dues víctimes catalanes d’aquest període moriren per trets procedents de membres de la Policia Armada: eren dos treballadors que perderen la vida en el transcurs de mobilitzacions de caire laboral. En el context dels rengles antifranquistes d’aquells anys passaren a ser coneguts com «l’obrer de la Seat» i «l’obrer de la Tèrmica», en referència al lloc on treballaven. Parlem d’Antonio Ruiz Villalba, mort el novembre de 1971, dies després de ser ferit greument en una veritable batalla campal amb la policia, quan aquesta va intentar desallotjar les instal·lacions de l’empresa a la Zona Franca, enmig d’un conflicte laboral que ja feia setmanes que s’arrossegava. Des de l’emblemàtic episodi en la lluita antifranquista de la vaga dels tramvies de 1951, no tenim constància que hi hagués hagut a Catalunya cap víctima mortal en el decurs d’actuacions policials contra manifestacions o mobilitzacions.3 La segona víctima fou Manuel Fernández Márquez, també mort durant una càrrega de la Policia Armada al costat de la Tèrmica del Besòs, on treballava.