Читать книгу Dénia. La ciutat i el castell. L'arquitectura militar baluardada (Segles XVI-XIX) онлайн

17 страница из 67

6. Plano de la Plaça de Denia con el proyecto del Castillo, d’Antonio Montaigu de la Perille. (CGE, 338)

Aquest traçat dels recintes musulmans perdura fins a la segona meitat del segle XIX, amb trets morfològics que es detecten fàcilment avui. L’espai natural condiciona el traçat de les muralles, i aquestes han condicionat, condicionen i condicionaran l’evolució urbana de la ciutat.

Les estructures defensives de la Dénia medieval cristiana, que no les urbanes, són hereves de la Daniya musulmana. Els canvis que han experimentat són, generalment, modernitzacions i reformes que no modifiquen traçats.

Davant l’escassa població cristiana installada en la ciutat musulmana, el fortí i el primer recinte són abandonats, ja que les enormes dimensions n’impossibiliten la defensa. Jaume II fundà el 1308 una pobla de nova planta dintre del segon recinte o albacar: era necessària la concentració de la població per a fer viable la defensa de la vila. Aquesta pobla o vila nova participa dels cànons urbanístics medievals –planta hipodàmica amb carrers longitudinals travessats per altres que configuren una trama ortogonal–, si bé la morfologia queda alterada per l’orografia del turó:ssss1 així com les muralles, el nous carrers seguiran les corbes de nivell, per la qual cosa hi ha uns carrers longitudinals de direcció est-oest i uns de transversals, costes o carrerons, de direcció nord-sud, seguint el corrent del turó. Alhora, la concentració de la població a l’albacar potencià l’abandó de la ciutat musulmana, agreujat per l’autorització d’aprofitar els materials de les cases abandonades.ssss1