Читать книгу Dénia. La ciutat i el castell. L'arquitectura militar baluardada (Segles XVI-XIX) онлайн

39 страница из 67

La fundació dels convents de Sant Antoni i el de la Mare de Déu del Loreto; la construcció dels magatzems de la Mar i de la Sala Nova de la ciutat, la reforma del llenç est de la ciutat (1638); la reconstrucció de l’ermita de Sant Roc (1649); l’obertura d’un nou carrer a la sortida del portal de la Mar; les visites reials; les festes en honor dels reis; l’expulsió dels moriscos, amb l’arribada de vaixells i soldats, etc., feren de Dénia una ciutat pròspera. Ho descriu Lomas Cortés (2009: 28):

Con todo se puede decir que a principios del siglo XVII la villa de Dénia se había configurado como uno de los enclaves de mayor importancia geopolítica del Reino de Valencia, merced a la importancia de su puerto, el aumento progresivo de sus habitantes y el espacio urbano, y sobre todo por la creciente preponderancia del marqués don Francisco.

En el difícil equilibri entre els dos nuclis urbans –vila i raval–, l’expansió i consolidació del raval suposà el decaïment de la vila, més evident a partir de la concessió del títol de Ciutat: els nous edificis administratius i comercials –la seu del Consell, la cort del Justícia, el Delme, les sales del Forment, el Pes– i religiosos –els convents i la nova ermita de Sant Roc– es construiran en el raval. La vila, fins a la seua desaparició, al principi del segle XVIII, rebrà a partir d’ara el nom de vila vella, un espai urbà enquistat en el món medieval, de carrers estrets i difícil accessibilitat, sense possibilitat d’eixample o renovació, que cada dia dificultava més les urgents necessitats de modernitzar les defenses del segon i tercer recinte.