Читать книгу La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió онлайн

15 страница из 62

Això no obstant, la capital catalana no es podia comparar, ni de bon tros, amb els majors centres editors d’Europa. Un informe del 1666 mostrava que a París hi havia un total de 79 tallers oberts, que disposaven, entre tots, de 216 premses i donaven feina a 222 oficials i 69 aprenents (Martin, 1999: 678). A Barcelona, en canvi, al tombant del segle XVII, en el moment de més esplendor, hi havia aproximadament entre 25 i 30 premses repartides per tota la ciutat. Tenint en compte que un taller acostumava a necessitar dos premsistes i un o dos componedors per cada premsa, es pot determinar que pels volts del 1700 la indústria tipogràfica de Barcelona ocupava, pel cap baix, uns 75 impressors, entre caixistes i premsistes. A tall d’exemple, l’any 1701 el llibreter Joan Pau Martí, propietari de la impremta que havia estat de la família Cormellas, que tenia tres premses, assegurava que donava feina a 11 oficials impressors.

Un dels factors que va contribuir al desenvolupament de la impremta catalana al llarg de la segona meitat del segle XVII fou la disponibilitat de mà d’obra. Com a conseqüència de la Guerra dels Segadors i, sobretot, de l’epidèmia de pesta del 1651, Barcelona va patir una important davallada demogràfica. La migració del camp a la ciutat va permetre que a principi del segle XVIII la capital catalana recuperés el nivell de població que havia tingut abans de la guerra (Garcia Espuche, 2009: 56). Així doncs, no és estrany que del centenar d’individus identificats que al llarg de la segona meitat del segle XVII i primer quart del XVIII van exercir l’ofici d’impressor a Barcelona –comptant-hi mestres i treballadors–, només el 32’5% fos nascut en aquesta ciutat. A més, el cas de Gabriel Bro mostra que la capital catalana era, pel 1700, una ciutat que oferia oportunitats als nouvinguts, fins i tot per a un immigrant que havia format part de l’exèrcit francès.