Читать книгу El món d'ahir de Joan Estelrich. Dietaris, cultura i acció política онлайн

32 страница из 67

En un apunt del 14 de maig de 1919 es qualifica de «psicastènic», un terme no insòlit aquells temps,ssss1 complementat o precisat al llarg dels dietaris amb referències a depressió, misogínia, obsessió, ansietat, fòbia, inconstància, indecisió, por i abúlia. I feia arrancar la problemàtica personal al punt i moment de la ruptura traumàtica amb els vel·leïtosos cercles polítics de Menorca, la tardor del 1914, després d’haver vist frustrades les il·lusions de poder anar a fer estudis superiors a Madrid i, amb això, d’haver perdut «l’esperança segura i apacible d’un esdevenidor ple de joia» (25 abril 1918), i d’haver-se hagut de refugiar, amb el futur insegur, a Alcúdia, a Mallorca:

Sóc un psicastènic…¿De quant temps em dura? 5 anys. Ara els fa; unes eleccions; i després temporada tristíssima, acerbíssima, a Alcúdia. Aquelles vistes al mar; aquelles excursions cap a l’Albufera, atravessant núvols de moscards, aquella anada a Inca amb ma mare per a ferme un trajo que em servís per a Madrid! Oh déus, oh déus! Tota la tragèdia dels meus divuit anys! D’allavors ençà, ¿què? Cinc anys. Vida, lluita, treball, diversió i sobretot preocupació íntima. Però, ¿què? ¿Sóc un geni? I…doncs!!? (14 maig 1919).