Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

93 страница из 96

Lo que la naturaleza no daba ni da de sí, los hombres tuvieron y tienen que crearlo. Terreno mediocre –inclúyase, encima, la línea de marismas litorales– y sequedad del ambiente fueron un desafío, y valga la palabra de Toynbee, que los sucesivos pobladores de estos sitios supieron aceptar siempre como un estímulo. (PV: 14)

Certament, Toynbee afirma que les civilitzacions són el resultat de la resposta d’un grup humà als desafiaments, sien naturals sien socials, que representen un estímul per a l’avenç. En aquest cas, el desafiament és la manca d’aigua; la resposta, el nostre sistema de regs, amb el qual els llauradors han aconseguit transformar el territori per convertir-lo en productiu, o en més productiu. Això, segons Fuster, ha situat alguns dels nostres conreus –«los cítricos y el arroz, por citar los importantes» (PV: 15)– en uns nivells de producció capdavanters al món. Fuster aprofita tota aquesta reflexió sobre l’aigua per fer noves referències històriques i presentar-ne les diferents regulacions: les comunitats de regants, el Tribunal de les Aigües, el Tribunal de la Taula de Borriana...