Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

92 страница из 96

Veiem com en aquest paràgraf Fuster comença a introduir, podríem dir que tímidament, terminologia tècnica, però sempre amenitzada per comparacions o per citacions que fan que les dades no resultin un entrebanc en la lectura «merament literària» de la seva guia. En aquest cas concret trobem, a banda de la citació de Jaume II, la referència inconcreta a «los geógrafos» i la comparació del règim pluviomètric d’alguna comarca alacantina amb el del Sàhara –cal recordar que per al lector espanyol del 1962 aquesta referència havia de resultar molt pròxima, atès que el Sàhara va estar sota domini colonial espanyol fins a l’any 1976; des del 1958, de fet, el Sàhara Espanyol tenia consideració de província. Tornaré sobre els aspectes terminològics més endavant.

I, com deia, l’aigua. Sempre l’aigua –l’aigua per a reg. L’escassetat d’aigua ha provocat que els valencians hagin hagut de treballar intensament per poder tenir una agricultura altament productiva, i Fuster reivindica i lloa la figura del llaurador –empra el terme llaurador en cursiva; ni labrador, ni agricultor, sinó el catalanisme llaurador. La cosa interessant no és només aquesta reivindicació de l’esforç dels llauradors valencians, sinó la manera en què la presenta. Fuster, en una demostració d’erudició innegable, però alhora, sense fer-ne ostentació, fa referència a l’historiador britànic Arnold J. Toynbee (1889-1975). Toynbee –a qui no hauríem de confondre amb el seu oncle economista, amb qui comparteix el primer nom de pila– és sobretot conegut per la seva obra A Study of History, publicada en dotze volums entre 1934 i 1961, que es presenta com una visió sistemàtica i unificadora de la història de la humanitat, a partir de l’anàlisi de les diferents civilitzacions. Diu Fuster: