Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн
91 страница из 96
La segona part de «La tierra» –indicada per un senzill doble espai respecte al paràgraf anterior; les quatre parts d’aquest apartat, com les parts de tots els apartats de la introducció, estan indicades de la mateixa manera– comença justament reprenent la idea de «poble», relacionat amb la terra en què viu. La terra és vista ara com a mitjà de producció i analitzada des d’aquest punt de vista. «La tierra», per tant, començarà a prendre matisos econòmics que relacionaran aquest apartat amb el darrer de la introducció: «La riqueza». En el paràgraf introductori d’aquest subapartat, Fuster –amb una demostració que també és capaç de fer confluir diferents elements analítics per sintetitzar el seu discurs– hi concentra la descripció del sòl, la nostra situació climàtica, el règim pluviomètric i els cursos fluvials. Tot això, amanit amb una citació d’«un monarca medieval», amb referència tàcita a Jaume II d’Aragó:7
Un pueblo, pues, y una tierra para vivir. Para vivir y, además, de la que vivir. Pero no se crea que se ofrezca particularmente propicia. Dejando a parte el mucho monte y la rasa paramera, resulta que, pese a las apariencias, ni las mismas extensiones bajas –el dintorno glorioso del Este– poseen una condición intrínseca favorable a la prosperidad de la agricultura: suelos rojos, la mayoría, no avaros, aunque sí pobres. Únase a ello el estar situada en el área climática del Mediterráneo, cálida y de cielos nítidos, lo cual, si le asegura bondades para invernar las personas pudientes –por la «mirabilis aeris temperantia» la recomendaba un monarca medieval–, también la somete a padecer una dura y permanente escasez de lluvias. El País Valenciano pertenece a la Iberia Seca de los geógrafos: en alguna comarca alicantina, la media pluviométrica es, a menudo, inferior a la de ciertas regiones del Sahara. Sólo los ríos abren una esperanza, y ellos tampoco traen un caudal de excepción. (PV: 12-14)