Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

90 страница из 96

Com ja insinuava anteriorment, el discurs fusterià –com a discurs marcat per l’atractor assagístic– sol mostrar unes línies argumentatives que no sempre tenen una continuïtat del tot fixada, del tot preestablerta. I això, que dit així, pot semblar negatiu, és un altre dels grans atractius de la seva prosa. En aquest sentit, els textos més assagístics de Fuster poden arribar a presentar una estructura tan pròxima a la manera impulsiva en què sovint reflexionem els humans que més d’un psicòleg els podria exhibir com un exemple de funcionament multidireccional del nostre cervell. Per això, de vegades, en un text assagístic pur, Fuster és capaç de fer-nos veure el mateix fenomen des de dos punts de vista oposats i estar d’acord amb tots dos o, com més sovint passa, amb cap dels dos completament. Moltes vegades, en l’assaig fusterià resultarà més important la reflexió des de diferents òptiques que les conclusions a què podem arribar. És per això que, de la mateixa manera que els dubtes epistemològics de Fuster poden aparèixer en alguns moments d’El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians –pocs, per la pragmàtica del gènere a què pertanyen, però no per això del tot impossibles–, en la progressió temàtica que ens presenta, de vegades obre línies que no acaba de tancar per reprendre-les a posteriori després d’haver fet una digressió que pot haver dut el text cap a espais de reflexió més aviat col·laterals. En el cas concret de l’apartat «La tierra», després d’haver abandonat la descripció física del territori valencià per passar a presentar-nos l’estirp catalana com a base de la nostra unitat com a poble, reprèn el camí de parlar, ara amb una mica de concreció –tampoc no excessiva– de la geografia valenciana. Cal, però, fer aquesta afirmació amb molta prevenció. Aquesta part de l’apartat analitza la geografia valenciana sobre la base de la presència o no d’aigua i sobre la manera en què els valencians l’hem gestionada. Hi ha, per tant, una nova humanització de la descripció –en el sentit de retornar a la geografia humana, emprant aquest terme amb els mateixos dubtes que he expressat abans.