Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

85 страница из 96

Quien se propusiese, por ejemplo, recorrer el País Valenciano con el solo prejuicio de una lectura de Blasco Ibáñez, la desproporcionada presencia del monte y de la aridez le chocaría hasta un extremo de estupor. Azorín y Gabriel Miró le ayudarían a corregir y a ampliar su viático literario; pero con todo, y en este sentido, aún se quedaría corto. El suelo valenciano, en efecto, «está tiranizado de infinitas cordilleras de montañas», como decía un viejo cronista. Una mera ojeada a un buen mapa, sin más, nos informará de ello. La faja costera, lugar de vega y de marjales, que únicamente en el extremo meridional se interna para enlazar con el llano de Murcia, es sólo una porción angosta, insignificante en tamaño. El resto se queda en una compleja trama de sierras, valles, picos, muelas, barrancadas, que se encrespa, enmaraña y decae a cada paso. (PV: 10-12)

Com veiem, de descripció física, n’hi ha ben poca. I de dades tècniques concretes, cap ni una, contràriament al que sovint trobem en Josep Pla o en altres autors de la col·lecció «Guías de España»: altura de muntanyes, coordenades geogràfiques amb detall de graus, minuts i segons de les ciutats descrites, cabal de rius, règim pluviomètric, temperatures en les diferents èpoques de l’any... A més a més, de seguida Fuster abandonarà la referència als elements de geografia física per passar als estrictament humans –tampoc no m’atreviria a dir-ne de geografia humana–, que, com ja he indicat, continuaran presentant dualitat entre la costa i l’interior. Serà sobre aquests elements que Fuster basarà la unitat dels valencians com a poble: