Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

82 страница из 96

Com veiem, Iborra posa èmfasi en la preferència de Fuster pel paisatge humanitzat i el fa coincidir en aquesta preferència amb Josep Pla, com ja havíem observat en el capítol anterior. Ara bé, si bé és cert que tots dos, Pla i Fuster, coincideixen a donar prioritat màxima al paisatge humanitzat, també és cert que el nivell de sensibilitat respecte al paisatge és molt menor en Fuster que en Pla. Dit d’una altra manera, la capacitat que té Fuster perquè el paisatge l’impressioni és ben minsa, com remarca Iborra. Per això Pla dedica pàgines i pàgines, llibres i llibres, al paisatge i Fuster, en canvi, només hi dedica aquells llibres –també alguns articles o alguns fullets– que li arriben en forma d’encàrrec «pro pane lucrando». En aquest sentit, el terme landmark, que Eliseu Carbonell (2007) associa tan intensament a Josep Pla, difícilment seria aplicable a Fuster. Per a Fuster en cap moment no serà el territori –vist en conjunt o individualitzat com a diferents landmarks– el que definirà el poble, el que ens donarà identitat cultural i nacional, sinó, com una mica més endavant veurem, la llengua. La llengua o, expressat en uns altres paràmetres que parteixen de posicions més aviat històriques que no pas filològiques, l’estirp –un terme que també trobem, amb relativa profusió, en les guies de Pla, sobretot en la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, on el fa servir per mostrar la catalanitat dels balears.