Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

87 страница из 96

I, molt a la manera de l’«Eppur si muove» de Galileu, Fuster continua amb un «Y, sin embargo, la unidad existe: o, si se quiere, mejor que unidad, personalidad». Una personalitat marcada per l’«orla marítima», pel Mediterrani –tot i que Fuster situa aquesta referència més aviat en l’espai dels tòpics o, com diu, de les «frases bonitas» que qualifiquen la nostra mar de «mítica, heroica y liberal»– i, per damunt de tot això, per l’estirp catalana, que en resulta, finalment, l’element substancial i vertebrador:

la influencia, en el linaje, en los hábitos y en la mentalidad, de la población catalana venida con la Reconquista. Lo valenciano –testimonios: la bandera y la cultura, el idioma y la vocación– no es sino lo catalán asentado, y un poco reblandecido, en las riberas del Seno Sucronense. (PV: 12)

Si comparem aquest breu fragment, altament carregat de contingut, amb Nosaltres, els valencians, no podrem deixar de concloure que, novament, tots dos llibres se situen en els mateixos paràmetres temàtics, fins i tot pel que fa a la terminologia emprada, com, d’altra banda, resultaria del tot esperable. Veiem-ho. Fuster estructura Nosaltres, els valencians en tres grans blocs, precedits per una «Introducció»: «Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes». Cadascun d’aquests blocs tindrà quatre capítols, que es dividiran en diferents seccions. Doncs bé, el capítol I del primer bloc es titula, molt descriptivament, «Anatomia d’un llinatge», i de llinatge ens està parlant en el fragment esmentat d’El País Valenciano. No voldria passar per alt, a més a més, la presència en aquest fragment citat d’El País Valenciano de l’adjectiu «reblandecido» associat a «lo catalán asentado», és a dir, a «lo valenciano». «Poble ajustadís» –en referència explícita a uns mots d’Eiximenis– serà el títol d’una de les parts del capítol I de la primera part de Nosaltres, els valencians. Una nova coincidència entre tots dos llibres i una mostra, em sembla, que en això Fuster tendeix a caure en un dels tòpics que amb tanta fermesa sol rebutjar: aquell que identifica els valencians com a poble tou. De fet, la idea resulta gairebé nuclear quan Fuster explica l’evolució històrica dels valencians com a poble sotmès. La repeteix en El País Valenciano una mica més endavant en parlar de «La gente» i ja l’havia avançada, amb més profunditat en l’anàlisi, en Nosaltres, els valencians. Cito seguint la cronologia de l’edició dels llibres. En primer lloc, heus ací el fragment de Nosaltres, els valencians: