Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

81 страница из 96

Són poques les pàgines de Fuster que tenen un caràcter purament narratiu o descriptiu. Paisatges, per exemple, n’hi ha ben pocs. No es presten com a tals, a l’«examen»; tampoc no li interessen personalment. No perquè hi siga insensible –ell se’n defensa–, sinó perquè no se sent inclinat a aquesta mena d’efusions: «un panorama de muntanyes, de prats, d’hortes delicades, d’erms austers, deixa d’atraure’m, un cop l’he vist. La contemplació morosa d’un fragment de geografia no entra en les meves aptituds» (OC2, 356-357). En canvi, el tempta més «la inspecció d’una ciutat, d’un lloc qualsevol on la mà d’obra hagi intervingut: la presència de l’home, històrica o actual. De la Natura, a tot estirar, prefereixo els camps conreats» (OC2, 357).

Són, doncs, els «paisatges» que ha vist Josep Pla els que li interessen més. Com a escriptor, però, no se n’ha ocupat. Una obra com El País Valencià que, pel seu caràcter de guia turística, l’hi obligava, és molt eixuta i expeditiva a l’hora de parlar-nos dels paisatges del país. Mai no s’hi para per fer-ne literatura: es limita a informar el lector, amb quatre ratlles, del tipus de geografia que trobarà en un determinat itinerari del viatge... Quan un «paisatge» entra en una pàgina seua, ho fa mogut no per l’interès de l’espectacle que té davant els ulls, sinó per algun fet social que s’hi interposa. (2012a: 94)