Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

78 страница из 96

Reino de Valencia se llamaba ya parte de esta región, en tiempo de los árabes, y reino de Valencia le confirmó, cuando la Conquista, Jaime I de Cataluña-Aragón. Valencia a secas, pues, valía igualmente para la ciudad y para el país, y se comprende que los prestigios sensuales y económicos de aquélla y de sus contornos, su carácter y sus claves, pudieran extenderse como propios de la totalidad de éste. (PV: 10)

El lector atent d’aquest passatge d’El País Valenciano de ben segur pensarà de seguida en el fragment següent de Nosaltres, els valencians:

Les temptatives habituals, en aquest domini, han pecat de parcials: han coincidit a declarar «característiques» de tot el país trets que només són específics d’unes poques comarques. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta –alegria, barroquisme, opulència vegetal–, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne. (NV: 30)

En una nova mostra de connexió entre tots dos llibres, podem comprovar com el significat d’aquests textos és pràcticament idèntic. Ara bé, la modalització genèrica és bastant diferent. El to literari del primer desapareix per esdevenir una prosa que podríem qualificar d’acadèmica en el segon. En el text d’El País Valenciano, hi trobem elements que l’aproximen a una certa oralitat, una oralitat que el lector només acceptaria en un determinat tipus de text literari: «cuando la Conquista», «Valencia a secas», «pues». Tot això, desapareix en el segon fragment citat, que té un to molt més neutre. I cal considerar, a més a més, que el fet d’emprar-hi l’espanyol o el català no és el que domina la modalització. Fóra convenient recordar que més d’una vegada Fuster va descriure la diferència d’estil entre les dues llengües que emprava afirmant que, quan escrivia en espanyol, ho feia amb vestit i corbata, però que es quedava en mànigues de camisa quan escrivia en català. Sintetitzant molt la qüestió, podríem dir que en general el seu espanyol és molt més retòric que no pas el seu català. En aquest cas, però, si en algun dels dos fragments duu corbata, és, sens dubte, en el segon. És més el context genèric que no pas la tria de llengua el que domina la modalització. Caldrà concloure que és el to «merament literari» d’El País Valenciano el que facilita que la dicció fusteriana tendeixi de manera natural cap a l’assaig. És cert, però, que aquesta idea de presentar-se «en mànigues de camisa» ja havia estat aprofitada en un altre sentit, i no precisament en aquest de la tria lingüística, sinó justament en el que relaciona Fuster amb el seu gènere predilecte: l’assaig. En analitzar el jo discursiu en la dicció fusteriana, Vicent Salvador (1994: 66) afirma: