Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

32 страница из 85

En aquest context, el nomenament de Frederica Montseny com a titular de Sanitat va generar certes polèmiques. La crítica més rotunda a la política sanitària de la ministra la va realitzar José Estellés Salarich que ocupava, l’any 1937, els càrrecs de secretari general de la Federació de Sindicats Mèdics (UGT) i d’inspector general de Sanitat, ja que Montseny havia suprimit la Secretaria Tècnica del Ministeri, que Estellés havia ocupat fins aleshores (Bernabeu, 2007: 96). Discrepava del Ministeri quant a l’organització de la sanitat en funció de l’estat de guerra perquè, segons ell, en temps de pau les funcions de la sanitat militar tornarien a ser molt limitades (bàsicament, control sanitari de mobilitzacions i reemplaçaments). No obstant això, reconeixia que al començament de la guerra havia estat prioritari atendre les necessitats sanitàries que se’n derivaven: evacuació dels ferits de guerra i organització i abastiment d’hospitals. Resoltes aquestes prioritats, Estellés defensava que calia tornar a atendre el que ell considerava «problemes peculiarment sanitaris», i proposava un programa alternatiu al del Ministeri basat en la progressiva col·lectivització de l’assistència sanitària. Aquest programa se centrava en nou punts: la lluita contra les malalties infeccioses, l’estadística sanitària, la maternologia, puericultura i eugenèsia, la higiene alimentària, el sanejament rural, l’urbanisme, l’educació sanitària, l’educació física i la implantació d’assegurances socials.