Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

36 страница из 85

Pel que fa a la febre tifoide, els experts asseguraven que la població espanyola no havia patit des de l’inici de la guerra més casos que en altres èpoques. Consideraven que el control bacteriològic de les aigües funcionava correctament i en descartaven una epidèmia. No obstant això, aconsellaven la intensificació de la vacunació antitifoide de la població amuntegada i la persistència del control de les aigües i dels aliments. Quant al tifus exantemàtic, segons l’informe només n’hi havia hagut un cas a Espanya en tot l’any 1936. Tot i descartar, per tant, una epidèmia, recomanava una sèrie de mesures antiexantemàtiques: la instal·lació d’estacions d’espollament en tots els centres sanitaris, l’organització d’equips mòbils d’espollament al servei de la sanitat pública, la vacunació del personal sanitari i l’aprovisionament de vacunes antitífiques. En tercer lloc, quant a la pigota, la missió internacional va comprovar com els casos més agressius de la malaltia havien desaparegut a Espanya el 1927 i, llavors, la forma més freqüent era la pigota minor. Atribuïa aquesta situació a l’esforç de les autoritats sanitàries republicanes de vacunar massivament la població. A més, descrivia com la vacunació antiveròlica s’havia aplicat sistemàticament a la població i als militars des de l’inici de la contesa. Finalment, quant a la disenteria, les autoritats sanitàries internacionals manifestaven el seu temor a l’aparició d’un brot epidèmic al començament de la guerra, ja que l’estiu era el període d’auge de la malaltia. No obstant això, la missió només va poder comprovar-ne vuit casos.