Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

33 страница из 85

Pel que fa a aquest darrer punt, Estellés, malgrat ser-ne un ferm defensor, reconeixia que l’Estat no podia assumir la responsabilitat en solitari, i reclamava la col·laboració de diputacions, ajuntaments i caixes d’assegurances. També feia una aferrissada defensa de la sanitat civil, fins al punt de considerar que havia assumit la responsabilitat de reorganitzar la sanitat militar:

Cuando comenzó la guerra no existía la Sanidad Militar, y fue Sanidad Civil la que, sin descuidar ninguno de sus probemas específicos, atendió y resolvió las necesidades inaplazables […] llegando a suplir a la Sanidad Militar en parte de sus funciones […]. Organizó hospitales, suministros, personal.ssss1

Així mateix, defensava una estreta coordinació entre els serveis sanitaris militars i civils, perquè considerava que era tan important la curació i evacuació dels ferits en primera línia (sanitat de guerra) com la tasca sanitària de la rereguarda (sanitat civil).

Estellés es mostrava partidari, doncs, d’un comandament únic que dirigís i coordinés les dues branques, però, feta aquesta consideració, afirmava que la sanitat civil no podia perdre aquelles característiques particulars que, superada la contesa, permetrien el pas a la vida civil. El metge valencià opinava que la «sanitat ministerial» de Montseny, plena de burocràcia, poc eficaç i malbaratadora, era incapaç d’organitzar i coordinar les necessitats sanitàries de guerra i les civils. Com a bon socialista, advocava per un Estat fort capaç de coordinar-les; en concret, proposava la creació d’una prefectura adscrita al Ministeri de Sanitat que agrupés la sanitat civil i la militar, i com a alternativa oferia la possibilitat de crear en el ministeri dues subsecretaries. Fins i tot plantejava la possibilitat que, mentre durés la guerra, tots els serveis sanitaris foren competència d’alguna autoritat militar, com per exemple una comissaria sanitària de guerra.