Читать книгу L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil. 1936-1939 онлайн

35 страница из 85

Com a resum d’aquest primer apartat, l’informe afirmava que Espanya disposava d’un excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven l’èxit dels metges espanyols en l’adaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que l’informe es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, l’informe descrivia una insuficiència de mitjans d’evacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.

Pel que fa a la situació epidemiològica, l’informe de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no s’havia produït cap brot epidèmic. L’estat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no s’havia alterat substancialment, malgrat que s’hi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, l’informe considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.