Читать книгу El braç militar de Catalunya. (1602-1714) онлайн

4 страница из 56

No són pocs els historiadors que consideren que els fonaments de l’embranzida econòmica catalana del segle XVIII es troben en els canvis produïts durant la centúria anterior, moment en el qual es començava a consolidar un mercat interior alhora que es desenvolupava l’exterior.ssss1 Pierre Vilar va ser el primer a destacar les transformacions importants que es produïren a Catalunya entre 1600 i 1640, temps en el qual la indústria catalana abandonava «la seva forma medieval gremial per una forma capitalista de la distribució del treball».ssss1 Per a Vilar, el desenvolupament econòmic ajuda a entendre que la guerra dels Segadors fos en part la reacció d’una regió pròspera contra les repercussions de la decadència de l’Imperi.ssss1 Els estudis posteriors de Jaume Torras i, molt especialment, d’Albert García Espuche, han confirmat i enriquit aquests plantejaments. El primer ens ha recordat que el procés de deslocalització industrial va ser un fenomen general de gran part d’Europa i que, de fet, aquest canvi no era fruit tant d’una oposició als gremis com d’una expansió de noves formes associatives a l’àmbit rural.ssss1 Per la seva banda, García Espuche va destacar que entre 1550 i 1640 es van produir tot un seguit de transformacions qualitatives que van dur l’economia catalana a una especialització progressiva amb l’aparició d’oficis nous. En aquest context, Barcelona era el lloc on es concentraven les fases finals del procés productiu (ja que les inicials s’havien deslocalitzat a l’interior) i de comercialització. La capital esdevenia així un «centro comercial y de intercambios, que había desplazado una parte importante de su productividad fuera».ssss1 La conclusió final de l’autor és clara: durant aquells anys els canvis que es van produir a Catalunya «fueron modestos pero decisivos, porque marcaron una dirección diferente sobre la que después insistió el incremento cuantitativo»ssss1 de la segona meitat del segle XVII. La noblesa catalana no va ser aliena a tots aquests processos i per això no ens ha de sorprendre que el mateix autor constati que una