Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

39 страница из 46

ssss1Coincideixo amb Josep Maria Terricabras, segons el qual a Fuster li hauria agradat, si l’hagués conegut, el segon Wittgenstein, però, anota, «ara no penso que això l’hauria reconciliat amb la filosofia, senzillament perquè ni hi havia manera de reconciliar-lo amb ella» (2010: 22). Amb tot, no puc compartir la tesi ex silentio de l’estudiós quan diu que «no em sembla que Fuster conegués gaire l’anomenat “segon” Wittgenstein», tot especificant que «em permeto atribuir al desconeixement d’aquest segon Wittgenstein el fet mateix que Fuster cregués […] que la millor teràpia filosòfica era no fer filosofia i que, en canvi, no arribés a descobrir l’existència i la pràctica d’una filosofia positivament terapèutica» (Terricabras 2002: 20-21). És aquesta una posició paradoxal, atès que Terricabras evidencia ja uns importants casos d’afinitats –menys o menys electives– o de confluències que no han de ser necessàriament casuals entre el pensament de Fuster i les pàgines de les Investigacions filosòfiques. L’any 1979, el de Sueca, davant de la insistència dels germans Blasco, es defensa així: «jo no voldria que em féreu massa wittgensteinià, perquè m’he llegit tres o quatre llibres del Wittgenstein, però no n’he sigut un gran lector» (Blasco 2002: 100). En una conversa de l’any següent, però, remet a «un dels últims aforismes –és que me l’havia rellegit últimament, no tot, però sí algunes planes– de Wittgenstein» (152). I davant del desconcert dels dos interlocutors, que havien entès que no volia tractar del filòsof austríac, contesta: «però sí que vull, sí que vull…». Finalment, en la carta dirigida a Blasco el 12 de novembre de 1981, escriu: «Wittgenstein (acabo de repassar el Tractatus en la versió catalana) havia meditat molt sobre Plató […]» (318). És evident que l’estímul constant (i una mica obsessiu) dels seus entrevistadors el va empènyer a preparar-se.