Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

41 страница из 46

ssss1Ho diu Júlia Blasco: «L’home davant la vida perquè Fuster no era filòsof, i ho va remarcar durant les converses. No era un filòsof ortodox, ni academicista, tampoc no tenia cap intenció de crear cap teoria. Però sí que ha estat un pensador del segle XX» (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2010: 270). Una definició que em sembla confirmada per Guillem Calaforra (1997): «[…] el fet que Fuster no siga un filòsof no vol dir que no siga un pensador». Tanmateix, el discurs és molt més complicat i caldria dedicar-hi reflexió específica; mentrestant, hom pot consultar l’aproximació que en fa Pérez Montaner (2012: 51-72).

ssss1Pòrtulas defineix la modèstia que Fuster fa servir dins el llibre de Júlia Blasco com a «escandalosament sardònica» (2004: 105) i, pel que fa a la terminologia, subratlla que «Fuster confon sovint –i deliberadament, com els seus interlocutors no deixen de retreure-li– filosofia i metafísica» (106). També Terricabras (2002: 19) se’n feia càrrec, si bé amb discreció, ja que observa que «de vegades, però no sempre, Fuster identifica la metafísica amb la filosofia». Potser caldria capgirar la qüestió i formular la pregunta d’aquesta manera: quina fou (o quina podia ser) la resposta de Fuster davant l’embranzida de la postmodernitat i, més en concret, de la posició del pensament feble? Quina resposta donaria a qui li digués que la veritat de l’hermenèutica ha suplantat, en la modernitat, la de la metafísica, i que es presenta com a «resposta de l’ésser interpretada com a esdevenir del nihilisme»? Les consideracions són de Vattimo (2002: 11): «Se l’ermeneutica, come teoria filosofica del carattere interpretativo di ogni esperienza della verità, si pensa coerentemente come nulla più che un’interpretazione, non si troverà ineludibilmente presa nella logica nichilista che è propria dell’ermeneutica di Nietzsche? Questa “logica” si potrebbe riassumere dicendo che non c’è riconoscimento dell’essenziale interpretatività dell’esperienza del vero senza morte di Dio e senza fabulizzazione del mondo o, che è lo stesso qui per noi, dell’essere. In altri termini, non sembra possibile “provare” la verità dell’ermeneutica se non presentandola come risposta a una storia dell’essere interpretata come accadere del nichilismo». I conclou explicant el sentit nihilista de l’hermenèutica: «se non pensiamo che la transizione dalla metafisica della presenza all’ontologia della provenienza sia la correzione di un errore, ma l’evento dell’essere stesso, indicazione di un suo “destino”, allora la tendenza all’indebolimento – certo, solo in base alla categoria metafisica della presenza, della pienezza – che questo corso manifesta è la verità del nichilismo di Nietzsche, il senso stesso della morte di Dio, cioè della dissoluzione della verità come evidenza perentoria e “oggettiva”; finora i filosofi hanno creduto di descrivere il mondo, ora è venuto il momento di interpretarlo…» (19). Crec que seria interessant tornar a obrir la qüestió d’una manera explícita (penso en un títol com «Fuster vs. el pensament postmodern»), resseguint les petjades que va deixar fa més d’una vintena d’anys Antoni Riera (1993: 96-114) i estudiar les objeccions –ràpides, però més que fonamentades– que hi va posar Calaforra (2006: 211-212 i passim).