Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

17 страница из 77

Sigles com les del PTE, l’LCR o l’MC i moltes altres que avui ens semblen críptiques i obscures corresponen a partits polítics que, tret de comptades excepcions, han desaparegut fa temps de l’escena política espanyola, deixant normalment una tènue empremta en la memòria històrica de la vida política. Tots s’emmarquen sota els conceptes d’esquerra revolucionària o extrema esquerra, termes que defineixen els grups polítics que, a més d’altres trets que referiré més avant, es distingeixen per presentar una alternativa completa, tancada i global al model de societat dominant. Contrasten així amb els moviments alternatius sorgits a les darreries del segle passat –en els quals freqüentment s’integren vells militants de l’extinta extrema esquerra–, la cosmovisió dels quals no contempla usualment l’oferta d’alternatives globals.

Recuperar parcialment la memòria perduda de l’esquerra revolucionària espanyola és un dels objectius centrals d’aquest capítol, que aspira a respondre interrogants sobre el seu origen, ideari i trets organitzatius, i sobre els avatars del seu procés evolutiu des de mitjan dels seixanta del segle passat fins a principis de l’actual. Seguint el traçat expositiu que plantegen les preguntes plantejades, abordaré successivament dos espais analítics d’ordre distint. El primer pretén mostrar les arrels de l’extrema esquerra europea i els seus principals trets constitutius, que atorguen un inequívoc aire de família a les diverses formacions revolucionàries. Sobre aquest rerefons comú es teixeixen les particularitats que distingeixen l’esquerra radical espanyola, la caracterització i desenvolupaments de la qual s’aborden diacrònicament des dels anys de la seua eclosió fins als del seu declivi (entre mitjan dels seixanta i els vuitanta del passat segle respectivamente). En aquest ordre de coses, després de destacar l’empremta exercida per la dictadura franquista, es presenten sintèticament els processos que envolten l’ascens de la democràcia parlamentària a Espanya i les conseqüències que això ocasiona a les formacions polítiques situades a l’esquerra del PCE. A partir d’aquell moment, en l’horitzó d’aquests grups es perfilen clarament dos camins alternatius: el primer, majoritàriament seguit, els condueix a una extinció silenciosa i quasi vergonyant; el segon, prou menys transitat, té aparences de permanència i continuïtat. Diverses formacions van optar per continuar en actiu, encara que per a fer-ho triaran vies distintes: una els va portar a enrocar-se en la lluita armada, com és el cas del GRAPO o ETA; l’altra ha suposat mantenir-se a costa de grans transformacions, tal com passa amb les organitzacions que avui en dia es reclamen hereves de l’antic MC.