Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

21 страница из 77

El naixement de l’esquerra revolucionària començà a gestar-se en el XX Congrés del PCUS, celebrat el 1956, en el qual Kruschof va formular una condemna de Stalin alhora que preconitzava una nova política d’amistat amb els Estats Units d’Amèrica, la qual cosa provocà fortes tensions i divergències amb el Partit i govern xinesos, que es manifestaren públicament uns anys més tard, durant la celebració del XXII Congrés el 1961. La desestalinització i la col·laboració amb USA, junt amb la resolució dels partits comunistes europeus d’abandonar el projecte revolucionari i integrar-se en la vida política parlamentària són factors que propicien la conversió dels grups polítics situats a l’esquerra del PC en nous partits no solament allunyats de l’òrbita soviètica, sinó bel·ligerants amb ella. A partir d’aquest moment, els partits comunistes d’obediència soviètica –ja foren de Portugal, França o Espanya– són comunament considerats pels grups de l’extrema esquerra com una espècie de bèstia negra a la qual criticaran sense pietat, alhora que són menystinguts o fins i tot perseguits per aquells. Aquesta mateixa actitud combativa enfront de l’esquerra comunista clàssica tornarà a aflorar durant el Maig del 68 francès; n’és testimoni la coneguda resposta dels joves revolucionaris a una sentència dels polítics conservadors que afirmava que el gauchisme era la malaltia infantil del comunisme: molt al contrari, contestaren aquells joves irats, l’esquerranisme és el remei a la malaltia senil del comunisme.