Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

23 страница из 77

Després d’aquest moment, els moviments sembla que s’esgoten i els seus líders manifesten la necessitat de reorganització i aclariment ideològic (Laiz, 1995: 16). A més de precipitar el triomf dels conservadors en els comicis electorals celebrats als distints països occidentals, aquesta crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens. El primer és determinat per l’ascens dels anomenats nous moviments socials, l’estudi del qual ha provocat rius de tinta. El segon ha suscitat, llevat de comptades excepcions, un interès bastant escàs entre les i els científics socials i historiadors; val a dir que els protagonistes d’aquest generalitzat oblit són els grups de l’esquerra revolucionària europea.

L’esmentada necessitat d’aclariment ideològic va propiciar la cerca d’un marc ideològic que conferira sentit a l’existència i acció de la naixent extrema esquerra. Cada grup es llançarà llavors a un pelegrinatge que el feia aproximar-se en poc de temps més a prop de Lenin que de Marx, o potser de Trotsky, Che Guevara, o Mao Tsetung, i a dependre d’algun dels focus emissors d’ideologia revolucionària que operaven en aquell moment a escala internacional: la Xina, Albània, Cuba, el trotskisme i poc més (Del Río, 2001: 36). De les ideologies dels autors referits, les peces de les quals eren matèria de convicció i defenses apassionades, depenia «la construcció de cada identitat col·lectiva, la seua cohesió i delimitació amb els corrents competidors» (Del Río, 2012: 36). No obstant això, i malgrat les diferències que mantenien entre si, les distintes organitzacions de l’extrema esquerra compartien un conjunt de trets comuns relatius tant a la ideologia com a l’estructura organitzativa.