Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

20 страница из 77

Entesa com un tipus particular de l’anterior, l’esquerra revolucionària, anomenada també extrema esquerra, agrupa una sèrie d’organitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del passat segle en oposició a la rígida hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) exercia sobre el moviment comunista internacional i que van trobar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia. La combinació d’ambdós elements, és a dir, especial interès pel marxisme i actitud revolucionària, estarà present en totes les organitzacions d’extrema esquerra, independentment del corrent de pensament en què entronquen el seu naixement (comunisme, catolicisme o nacionalisme). Tots aquests partits i grups van agafar els seus referents en la perifèria del capitalisme, en les tradicions del jacobinisme i l’esquerranisme occidentals, i en l’herència dels corrents i les escoles artístiques d’avantguarda dels anys vint i trenta (García Cotarelo, 1995: 9). Abans de la dècada dels seixanta, l’esquerra revolucionària es va manifestar sobretot en forma de corrents al si dels grans partits d’esquerra; després, aquests corrents tendiren a formalitzar-se i en molts casos van donar lloc a nous partits polítics.